El rei que confitava festes / El rey que confitaba fiestas

Por años.. no, por décadas.. he buscado este cuento.
Os parecerá una tontería, pero lo tenía bien grabado en mi memoria.
Incluso escribí un cuento similar, El rei que confitava estels. No tengo muy claro si el cuento lo reversionó la profesora y yo hice un resumen, o si me lo inventé yo a partir del original.
El caso es que lo encontré hace poco y casi me desmayo 😂.
Las fotografías no son de muy buena calidad, pero es lo que tiene el móvil y hacerlas en un rinconcito. El libro no es mío, así que esto es lo que hay. Yo por mi parte, súper satisfecha!

ACTUALIZACIÓN 15/05/2020: 

Dejo el texto por escrito para quien lo quiera leer. Quien lo quiera traducir, ya sabe, que utilice el traductor de google. Yo mi tiempo no da para más 😂

El rei que confitava festes

Hi havia una vegada un rei que vivia al país de la gresca. Els seus súbdits, val a dir-ho, eren els més treballadors del món. Però quan es reunien, en acabar la jornada de treball o bé els diumenges, en sabien tant i tant de cantar, ballar, jugar i contar rondalles, que s’hi passaven hores i hores d’allò més divertits. Cadascú feia allò que sabia i entre tots ho feien tot. I com que la festa els reunia tots, rient i ballant, discutien els problemes i buscaven solucions.

Al rei no li agradava gaire tot això: no volia que la gent pensés en els problemes. Creia que si, en comptes de fes gresca, treballessin més i descansessin per poder treballar, la producció del país seria més gran i tothom seria més ric.

I quan va arribar el temps de fer confitures, el rei va agafar totes les festes i, sense que ningú no el veiés, les va ficar dins un gran pot de terrissa, ben i ben tapades, al costat de les altres confitures. I per tal que ningú no ho agafés, va escriure-hi un rètol ben estrany, que deia: “CONFITURA DE JULIVERT”.

Ja podeu comptar quina va ser la decepció de la gent en veure que no tenien festes! És cert que treballaven com abans, però tristos i desganats. És cert que tenien més riqueses, però no es reunien mai per riure ni festejar res. Tots enyoraven cada cop més les festes, i cada cop estaven més cansats d’aquella vida tan avorrida.

I el rei feia l’orni: sempre trobava excuses per fugir del tema. I si algú hi insistia massa, l’enviava a fer algun encàrrec a l’altra banda del món.

Molts anys després, el cuiner de la Cort un dia va haver de fer un dinar exòtic perquè el rei tenia convidats de terres llunyanes. El menú previst era: Picarelles de tortuga, Papallones rostides amb cardots, Gripaus de mar amb suc-suc i Confitura de la bona.

El cuiner va anar al rebost a buscar la confitura i buscant la més exòtica, va voler tastar la de julivert perquè no en coneixia el gust. La va destapar davant el rei, i de dins el pot van començar a sortir festes i més festes i encara més festes: totes les que el rei havia confitat.

Tothom va obrir un pam de boca en veure aquella munió de festes confitades. I la tristor es va tornar alegria. I la gent va començar a celebrar, l’una rera l’altra, totes les festes que no havien fet des de feia anys. Era una festa permanent. Ja us podeu imaginar si en va ser de divertit! I el país de la gresca va tornar a la normalitat: la gent tornava a treballar, però també a riure, a cantar, a dansar, a jugar, a contar històries, a parlar dels problemes i a trobar solucions...

I des d’aquell dia, abans de començar qualsevol festa, tots els súbdits del país de la gresca mengen melmelada de julivert. I us ben asseguro que, d’això que us he contat, tot allò que no és mentida és ben veritat.